Somiant pels carrers ingràvids de la gran ciutat

Aquella nit era

dolça i estranya

alhora.

Recorrent els carrers

de Barcelona,

feia fred, però

per primera vegada

en molt de temps

no tenia fred.

Al final quedava

aquella època de

Pencey[1], a l'internat.

Surava jo ara

pels carrers,

com amb una força

ingràvida,

com uns fils

d'alè màgic

que em portessin

per la ciutat

com un àngel que

ha caigut del cel

i que ningú pot

veure ni parar

de cap de les maneres...

Així em sentia jo...

Com un voladís d'una casa.

I allà els pobres

dormien dins caixes de cartró

als caixers dels bancs...

Vaig rebre un

watsapp en aquelles hores...

Feia molta estona que no el mirava

el mòbil...

Era de la Júlia,

ostres feia molt de temps

que no sabia d'ella,

potser anys i tot,

potser la llum d'aquell

fanal en aquell carrer

solitari no feia

prou claror,

potser saber d'ella

justament aquella nit

era un senyal...

Però de què?

De què havia de tornar

a casa?

O potser millor deixar-ho

tot d'una puta vegada...?

Cada cop estava més cansat

però no tenia encara

ganes de tornar a la pensió

Pudenta.

Potser, el millor era tornar

a la pensió,

i xatejar

des del llit

tot mirant al sostre

una llum groguenca,

més bruta que una relíquia.

[1] L'última escola d'on em van fer fora, per no aconseguir l'excel·lència que allà és demanava. Una escola d'elit.